Les joies són les peces més properes a les persones i també tenen un component sentimental i de record. Al llarg de la història hi ha hagut moltes tendències i materials diversos. En el darrer segle han canviat els gustos i fins i tot el propi concepte de la joia.

La Conferenciant, Pilar Vélez Vicente

És historiadora de l'art i gestora cultural.

El 1986 es doctorà en història de l'art per la Universitat de Barcelona.

Del 1986 al 1994, va ser directora del Museu de les Arts Gràfiques.

Des del 1995, i fins al 2012, Pilar Vélez ha estat directora del Museu Frederic Marès, una etapa durant la qual el Museu s'ha reafirmat com un centre de referència de l'escultura i el col·leccionisme.

L’any 2012 va assumir la direcció  del Museu del Disseny de Barcelona, producte de la integració de les col·leccions del Museu d'Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i de la Indumentària i el Gabinet d'Arts Gràfiques de la ciutat.

Pilar Vélez ha estat la impulsora d'una línia de recerca i publicacions dels seus fons, com també de noves lectures de les seves col·leccions a través de la mirada contemporània.

Des del 1996 és acadèmica de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i des del 2007 de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Comissària de nombroses exposicions, ha participat en catàlegs de museus i exposicions internacionals.

Ha publicat molts llibres, així com també ha escrit molts articles en revistes especialitzades. Dels llibres, en destaquem , entre d’altres:

• Eudald Pradell i la tipografia espanyola del segle XVIII (1989)
• El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista. 1850-1910 (1989)
• Xilografies de Josep Obiols (1990)
• Aproximació a l'obra gràfica de Subirachs (1993)
• Centenari Josep Obiols (1984-1994) (1994)
• Joies Masriera. 200 anys d'història (1999)
• Lluís Masriera (2002)
• L'exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona  (2008).

El modernisme

A finals del segle XIX i amb l’exposició universal del 1888 entra amb força el modernisme. Barcelona mira a París i entra en l’època moderna amb Catalunya. A l’exposició universal hi va haver una participació important de joiers i orfebres, entre ells els germans Josep i Francesc  Masriera, fills de Llavaneres, instal·lats a Barcelona i que guanyen la medalla d’Or. N’hi havia d’altres Carreras, Cabot, Macià.

Lluís Masriera, fill de Josep Masriera, es va formar a Llotja i te la sort d’anar a Suissa (centre clau de l’esmalt en aquella època). Aprèn moltes tècniques i fa la revolució a casa seva. Havia d’aplicar una nova joieria. Característica principal d’aquells moments eren l’ús de l’esmalt i la inspiració en la natura. Es el gran joier modernista en tot l’estat espanyol. Ell fa un esmalt que necessita una gran destresa.

A l’any 1915 es van associar amb Carreras. Un dels seus objectius era amortitzar els fons dels Masriera.  Amb orfebreria es van associar amb Eusebi Arnau.

El noucentisme i l’art Déco

En el noucentisme es volia tornar a les arrels i s’aconsegueix fundar l’escola d’arts i oficis, vella reivindicació dels modernistes.

Jaume Mercader i Ramon Sunyer són rellevants d’aquesta època. Provenen del modernisme i el seu referent es Lluís Masriera. Els anys 20-30, la joia per excel·lència era el fermall i la pedra, l’aiguamarina. A l’orfebreria a partir del 1925 es fan peces de gran modernitat. A Girona hi ha Busquets. En aquesta etapa hi ha alguns noms com Ramon Teixé que treballava en ferro, les pedres son semiprecioses o els penjolls de cordill.

A l’any 1925 es fa a Paris la Exposition Internationale des Arts Décoratifs et Industriels Modernes, abreujat donà el nom a l’art déco (décoratif). A l’exposició de l’art Decó li diuen els fals modern  perquè hi havia els modernistes el primer moviment modern (racionalista i auster) i l’art déco pròpiament dit amb materials que brillen molt amb formes rectangulars. Hi ha diversos noms rellevants com Fuset i Grau a finals del 20 i 30 amb acabats fantàstics que treballaven tots els materials i feien servir temes exòtics.

La segona meitat del segle XX

Manuel Capdevila, és la segona generació que va a Parisi allà coneix l’avantguarda europea. Renova l’orfebreria creant peces amb la introducció de tècniques japoneses o laques amb la closca d’ou. S’entra en un art abstracte. En acabar la guerra s’empra material més econòmic com la plata i la pedra de riu.

Alfons Serrahima. Treballa molt en l’orfebreria litúrgica molt austera en la línia de la nova avantguarda. Es destacà Oriol Sunyer que va treballar formes naturals o Jaume Mercadé

Als 60 i 70 es fa una joiera moderna emprant plata i en destaca Puig Dòria. Tot i que també s’introdueixen nous materials com la fusta. També es continua amb l’alta joieria.

A finals de segle Mariona Lluch i Aureli Bisbe treballant esmalts, plata amb peces molt assequibles.

Ramon Oriol introdueix nous materials com el cuir i el boix.

Cal fer esment que van entrar amb força les dones joieres, a Alemanya en primer lloc. A la Massana es crea el 1959 l’aula de joieria que dirigeix en Capdevila. Es posa en contacte amb Alemanya i moltes dones que es formen a la Massana, van a Alemanya i en tornar creen els seus tallers fins i tot galeries: Montserrat Guardiola, n’és la degana i va arribar a vendre arreu del món. Teresa Casanovas i Chelo Sastre són exemple de dones que treballen una nova joieria. S’anomena nova joieria, a la versió catalana de new jewelry, que va recollir el “sentiment” del maig del 68 i on la peça pot ser de diversos materials com ferro, bronze, metacrilat.

Ramon Puig Cuyàs, fa unes peces com escultures més que per a dur-les. Deixebles d’ell fan servir materials com la fòrmica, la laca, metacrilat, fil, materials plàstics, paper rebregat, cautxú, cuir.

Davant la nova joieria hi ha una joieria tradicional com la de la firma Bagués-Masriera que treballa principalment l’or i l’esmalt.