Quan expressem el naixement de Jesús ho fem sempre d'una manera simbòlica. Al pessebre es parla de coses que van més enllà del naixement; es parla d’una manera de veure’l posant èmfasi en uns valors els quals han anat evolucionant en el decurs del temps.

El conferenciant, Enric Benavent Vallès.

Professor de la Facultat d’Educació social i Treball social Pere Tarrés, Universitat Ramon Llull.

Professor del Programa Universitari per a Gent Gran d’aquesta universitat.

Doctor en Filosofia i Llicenciat en Comunicació audiovisual.

Diplomat en Teologia.

Postgraduat en gestió de Recursos Humans i Educador social.

S’ha dedicat a estudiar sobre la dimensió espiritual de les persones i ha publicat el llibre Espiritualidad y educación social a més de diverses col·laboracions i articles sobre el tema.

És també un estudiós del pessebrisme, sobre el que te diversos estudis i publicacions.

El pessebre i el simbolisme

El pessebre, fer el pessebre, és una activitat carregada de simbologia i és riquíssima des de molts punts de vista tant a Catalunya com a molts altres països. L’any passat es va declarar -a nivell de l’estat espanyol- al pessebrisme Bé d’Interès Cultural Immaterial; aquest és un pas previ per a que el pessebrisme s’inclogui en el Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (UNESCO).

L’origen és religiós però és molt més que això. No posar un pessebre, o un arbre de Nadal que també té una simbologia cristiana, en nom de la laïcitat, és negar els nostres propis orígens, la nostra pròpia identitat.

El pessebre és molt simbòlic. Les primeres fonts que fan referència al naixement de Jesús són els textos evangèlics. Només en dos de quatre hi surt el naixement, els evangelis de Lluc i de Mateu. I no diuen el mateix, són molt diferents. S’explica perquè volen posar èmfasi en temes diferents, no volen fer un text històric. Són simbòlics. Es més important el símbol que la història. Lluch, per exemple, escriu que els primers que reben la noticia són els pastors i en aquells temps eren els ciutadans menys valorats. Es així que els menys valorats, els pobres, els humils són els que reben la noticia i per això es posen com a protagonistes. Mateu parlava amb cristians que s’havien convertit del judaisme i Mateu incideix doncs en que uns de fora (els tres Reis o savis) que no són jueus i venen de fora reconeixen a Jesús.

Breu recorregut històric

Quan es va fer el primer pessebre? no ho sabem. Des de sempre, sobretot a partir del segle IV es representa el naixement de Jesús. Sempre que representem el naixement de Jesús també ho fem simbòlicament.

Al segle XII es dona importància a que Jesús es fill de Déu i hi ha mags o reis i no hi ha pastors. Hi ha en la representació una intencionalitat. Maria llegint i  que està estudiant les escriptures.

Als segles XIII i XIV hi ha dues experiències místiques les de Sant Francesc i Santa Brígida que van impulsar la devoció al naixement de Jesús. Sant Francesc és el patró dels pessebristes. A partir del segle XV i XVI comença a haver adoració dels pastors, abans eren reis. Hi ha hagut l’aparició de les ordres mendicants les quals predicaven l’esperit de pobresa.

La pintura dels relats del naixement parlen no només dels naixement de Jesús sinó que parlen de coses que van més enllà del naixement, parlen d’uns valors d’una manera de veure Jesús, Maria i Josep que posen èmfasi en valors que en altres èpoques no es posen. Quan expressem el naixement de Jesús ho fem sempre de manera simbòlica.

Com que els textos són simbòlics els relats posteriors també ho són.

Venim d’unes primeres representacions en figures mòbils als segles XIII a XIV . les primeres representacions de pessebres són monàstiques. Totes les grans ordes religioses comencen a tenir molta devoció i en les ordes femenines van representant pel monestir diversos episodis del naixement.

Als segles XVII i XVIII els pessebres van passar dels monestirs a la gent aristocràtica i reialesa i s’encarregaven escultures a grans artistes. La darrera fase és la de la gent del carrer, a imitació dels aristòcrates, que volen tenir el seu pessebre i neix el pessebre popular. Cap al  segle XIX es treu al pagès i es vesteixen les figures com jueus. Estan parlant de nosaltres i Jesús és Déu i es fa home amb nosaltres. I això s’ha fet a la seva manera en tots els països. Hi ha uns personatges bíblics que són fets de manera clàssica. El bou i la mula apareixen en els llibres apòcrifs. Son símbols dels pagans i dels jueus. Però hi és tothom, hi ha diversitat de persones i creences...hi ha els pastors de l’anunciata, el pastor que va a adorar, el que dorm, el que continua pescant ...En el pessebre popular portem la natura al menjador de casa. Es un entorn urbà d’enyorança de la natura dels pares.

Els Pessebres d’avui en dia

Sant Lleó, Papa (s. V). Deia “Quan adorem el naixement del nostre Salvador, ens trobem, nosaltres mateixos, celebrant el nostre principi”  i semblantment el Papa Francesc (s. XXI) diu “No és important com es prepara el pessebre, el que compta és que parli de la nostra vida”.

Els pessebres contemporanis són maneres pròpies de la nostra època. Barcelona, a partir del 2004 a  la plaça Sant Jaume s’han fet uns pessebres molt criticats. El pessebre dels terrats, o el del 2017 amb pals en que a cada pal hi havia un valor. El del 2019 eren unes caixes que rememorava les golfes de casa i hi havia 13 pessebres diferents, Són molt criticats tot i que també n’hi ha de “moderns” en molts altres llocs com a Olot o el mateix París fet per les pròpies esglésies.

El pessebre continua viu. I és bona la crítica. L’art pot ser que no agradi a tothom però criticar-ho abans  de mirar-ho no és bo.

Conferència celebrada el dia 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, data on tradicionalment es posa el pessebre.